Jaume Almera i la descoberta del paisatge de muntanya

Francesc Roma i Casanovas

D’entrada, posemnos d’acord: en aquest article paisatge voldrà dir un
tipus de relació amb el medi ambient en la qual la natura és vista com
una cosa agradable, amena, alegre, bella... Des d’aquest punt de
partida, el que voldríem saber és com i quan, a Catalunya, es va
començar a “mirar” les muntanyes com a coses belles, agradables,
amenes, alegres, etc? Respondre aquesta pregunta en l’espai d’un
article és gairebé impossible. En canvi, plantejar el mateix tema a
partir de l’exemple d’ún únic personatge, a més de factible, és molt
interessant.
Per ferho he triat la figura de Jaume Almera i Comas (18451919).
Geòleg i eclesiàstic, Jaume Almera va ser membre de les societats
geològiques més prestigioses de la seva època, president de l’Acadèmia
de Ciències i Arts i fundador del Museu de Geognòsia i Paleontologia
del Seminari de Barcelona. Dins del món excursionista, Almera va ser
soci de l’Associació d’Excursions Catalana i en el terreny més
científic l’hem de considerar el mestre de l’insigne espeleòleg
Norbert Font i Sagué.
La por a la muntanya
Però en aquest article ens interessa parlar d’ell perquè, a més de tot
això, Almera va ser una de les primeres veus que donaren a conèixer el
Montseny, Montserrat o la Vall de Núria i que convidaren a
conquerirlos. Amb ell es començava a trencar una mirada secular per a
la qual les muntanyes eren perilloses o desagradables: l’any 1783,
Bernat Espinalt, escriptor il·lustrat nascut a Santpedor, havia escrit
que Caldes de Montbui estava situada “en una hermosa vega, aunque
rodeada de monta­ñas” (Atlante español. P. 108). La mateixa idea es
desprèn dels viatges de Rafael d’A­mat, el baró de Maldà: parlant de
Capellades no diu sinó que “no obstant de ser desert aquell terreno,
és ale­gre per las moltas hortas y aigua corrent, no obs­tant la
proximitat de las montanyas” (Viatge a Maldà i anada a Montse­rrat. P.
144). Un altre exemple es troba en el diccionari de Pascual Madoz quan
parla d’I­guala­da i es refereix a una “agradable campiña, á pesar de
las escarpadas montañas que cruzan el país”.
Més endavant, ja a final del segle XIX, Josep Aladern, en la seva
visita a Andorra, diu que “mira cap allá hont vulgas, no veus mes que
montanyas que se t’oposan al pas, y un se n’entorna­ria si no li
assegurés lo riu un pas franch” (Cartas andorranas. P. 27). En aquest
context no és gens incom­prensible que Francesc Maspons i Labrós, que
fou president del CEC, arribés al que qualifica d’alta muntanya (a
Sant Jaume de Frontanyà) i la trobés trista: “En la muntanya ja canvia
tot d’aspecte: les masies ja no són blanques ni vistoses com en les
altres comarques, la vall és estreta, la vista poca, tot ja és més
trist [,] fins lo terrer li acompanya”. (Maspons i Labrós, F.:
“Excursió a Sant Jaume de Frontanyà”. BCEC, 18. Juliolsetembre 1895.)
I què no direm d’un altre excursionista de renom, Jacint Verdaguer
que ascendí la Maladeta, la Pica d’Estats i altres cims pirinencs,
quan des del cim del Montcalm (Agost de 1883) anotava en el seu
quadern de notes que aquell espectacle era trist?: “L’espectacle és
trist: rocas blancas fereixen la vista per totas bandas, clapejades de
congestes més blanques encara” ( Excursions i Viatges. Vol. 3, P.
241).
En el mateix sentit, un altre excursionista de renom, Artur Osona,
parlava de Saldes, als peus del Pedra­forca, dient que es trobava “penjat
en la vessant més aspra del Pedraforca, que sembla que amanaça
esclafarlo, y situat com està en una estreta vall, no pas gens alegre”
(Excursió a Berga, Bescaran, Andorra. Barcelona, 1898. Pàg. 14).
A la recerca del paisatge
Com aquests autors, la majoria dels seus coeta­nis considera­va que
l’alta muntanya era peri­llosa o, si més no, que no es podia trobar
cap plaer en ella. No ens estranyi, doncs, que no en parlin de forma
paisatgística perquè, fins al darrer quart del segle XIX, només quatre
excèntrics, encara força mal vistos per l’opinió pública, es delien
per escalar muntanyes (recordem el paper de Jaume Massó i els germans
Garcia Vilamala al capdavant de la secció TopogràficoPintoresca de
l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques).
En tot aquest context, alguns dels excursionistes més importants del
moment donaven a conèixer una nova imatge de les nostres muntanyes.
Amb ells, la muntanya esdevenia bella i agradable o, com hem definit
més amunt, un veritable paisatge. Entre aquests excursionistes hi
havia alguns dels que acabo de citar, com ara Verdaguer, Maspons o
Osona. El cas d’Osona és molt important, pel que fa al Montseny,
perquè entre ell i Almera varen contribuir a ferlo més present per
als habitants de les grans ciutats catalanes.
Si en aquest article em centro especialment en Almera és pel fet que
es tracta d’un dels primers autors catalans a utilit­zar el mot
paisatge per parlar d’un indret natural. Si fem cas del diccionari
Al­coverMoll, en la literatura catalana el mot pai­sat­ge hauria
estat utilit­zat per primera vegada per Jaume Massó l’any 1896. De
fet, en un altre lloc he demostrat que hi ha aparicions anteriors, la
més antiga de les quals es remunta a l’any 1872 i fou escrita per Pere
Alsius i Torrent. Tampoc no hauríem d’oblidar els autors catalans que
escrivien en castellà, com per exemple Gaietà Cornet i Mas que ja
l’any 1854 donava com a motiu per agafar el tren de la línia de
Granollers “admirar el bello paisaje cuya vista roban las colinas que
en forma de anfiteatro rodean á Barcelo­na” (Guia del viajero por el
ferrocarril del Norte seccion de Barcelona á Granollers. P. 13).
El paper de Jaume Almera
És en aquest context que s’inscriu la figura de Jaume Almera: l’any
1882 fa servir el mot paisatge i justament en el sentit que a
nosaltres ens interessa. En la seva Historia geológica de la Vall de
Núria escriu que, pujant cap a Núria, “se disfruta de paysatges á qual
mes imponents é inte­ressants, no sols baix lo punt de vista
geográfich ó físich, sino també baix lo geológich” (P. 8). De fet, en
els escrits de Jaume Almera es troba una barreja entre l’admiració del
turista i l’interès del geòleg, en la qual volem aprofundir. D’aquesta
manera, un cop a Núria, recomana al visitant que “pera disfrutar de
panoramas hermosos, extensos y variats, mes que pujar al cim de
Puigmal, fes una excursió á'ls estanys de Carançá, ó á lo menos fins
en vista d'ells." (P. 16). Per a Almera, els plegament, les
ondulacions, les denudacions i els altres efectes geològics de la zona
fan interessant aquesta excursió, però no només és el seu esperit
científic el que el condueix a Carançà, sinó especialment el seu
sentiment estètic.
Això es veu molt clarament en el seu treball sobre el Montseny,
especialment quan diu que “Algo se ha dicho, sobre todo muy
recientemente, de esta elevada montaña, mas no han llegado todavía,
por desgracia, á ser patrimonio del pueblo culto las innumerables
bellezas que en su seno encierra, ni los atractivos que convidan á
visitarla y á estacionarse en ella durante el verano" (Almera, Jaime:
"Excursión al Montseny". Memorias de la Real Academia de Ciencias
Naturales y Artes de Barcelona. 1876. P. 436). Almera, donc, convida a
pujar al Montseny o a Núria a l’estiu, perquè a l’hivern ambdós llocs
li semblen perillosos i inhòspits. Ara bé, això no li impedeix
reconèixer que a l’hivern també s’hi pot trobar “fortas y sublimes”
impressions. Però, a més, Almera vol que tothom participi del seu gust
per la muntanya.
Jaume Almera era clergue i això va influir en la seva manera
d’entendre la natura, la qual es convertia en una mena de llibre
escrit pel mateix Déu. D’aquesta manera, tota la història geològica de
Núria acaba tenint un sentit que prepara aquesta muntanya “pera ser
trono y temple á la vegada de la Verge" (Historia geológica de la Vall
de Núria. P. 39). De fet, Almera participa d’un moviment eclesiàstic
de recuperació del Tomisme que pretén compaginar les noves teories
científiques amb la visió cristiana del món. Va ser per això que l’any
1878 va publicar Cosmogonía y geología, obra el subtítol de la qual és
molt significatiu: “ó sea exposicion del orígen del sistema del
universo considerado á la luz de la religion revelada y de los últimos
adelantos científicos”. Aquesta obra inclou un prefaci de Juan
Bautista Alá en què es llegeix que l’estudi de les ciències naturals
sempre ha estat útil “para que el hombre fijando su vista en los séres
creados elevara su entendimiento al conocimiento de las cosas
increadas, y particularmente á Dios que es autor de todas ellas”.
El positivisme
Enmig del qüestionament que el positivisme suposava, alguns autors
vinculats a l’Església, intentaren oferir una visió menys
dessacralitzada del medi natural. Amb aquesta intenció, a Barcelona,
es creà el Seminari Conciliar, dirigit pel mateix Almera i, més
endavant, per Norbert Font i Sagué.
En realitat, l’obra Cosmogonía y geología és un tractat de geologia
escrit pel Dr. Molloy, amb algunes modificacions en la seva estructura
i adaptantne el contingut a la nostra realitat. Així en comptes de
descriure les coves de Wyer, Almera proposa una descripció de les
coves de Montserrat que extreu de Víctor Balaguer. Contra les
previsions del mateix Almera, els 4.000 exemplars de la primera edició
es varen exhaurir ràpidament (de fet era el manual que feia servir el
Seminari). Per això es va reeditar, corregit i ampliat, l’any 1904.
Més enllà del cas d’Almera, l’estima pel medi natural muntanyenc va
sorgir d’una manera clara en els treballs i les excursions dels
primers homes de ciència catalans. Però convé no oblidar que alguns
dels científics del segle XIX i dels primers anys del XX eren alhora
clergues que es proposaren combatre les modernes teories
evolucionistes amb les mateixes armes de la ciència. Aquests
personatges veien en la natura, i con­cretament en la muntanya, la
manifestació de la vo­luntat divina i de la omnipotència de la
capacitat del seu creador, de manera que no és estrany que fossin els
primers autors a estimar el que d’en­tra­da havia de ser el seu
objecte d’estudi. En aquest sentit, el cas d’Almera és molt clar i el
seu ús del mot paisatge, pres en un sentit estètic, es troba entre les
primeres vegades que hem documentat l’ús d’aquest mot en la nostra
llengua. També cal remarcar que al monestir de Montserrat hi havia
hagut un conjunt de monjos dedicats a la pràctica de les ciències
naturals. Alguns d’ells deixaren autèntiques mostres d’estima per la
natura que estudiaven.
El precedent de Montserrat
Entre els frares montserratins que conrearen les ciències naturals
caldria destacar Maur Amet­ller (mort l’any 1833), la cel·la del qual
havia estat conver­tida en una mena de museu format per plantes i
insectes i visitat per gairebé tots els qui anaven al monestir. En la
matei­xa línia, no podem oblidar Gerard Joana (mort l’any 1841),
doctor en farmà­cia, precursor de l'espeleologia i monjo del monestir
que durant setze anys va recórrer, per dins i per fora, el massís de
Montserrat. (Una mica més endavant tindríem el cas d’Adeodat Marcet.)
Si fem cas d’un article publicat l’any 1880 per la Revis­ta Popular,
els afanys científics entre els membres de la col·lectivitat
montserratina no foren estranys i Ametller i Joana només serien dos
dels caps de brot d’aquesta pràctica.
Va ser l’interès per la ciència i la museís­ti­ca el que va dur el
pare Ametller a alenar la posada en marxa de la part ento­mològica i
botànica del museu que des de 1768 havia endegat la Real Academia de
Ciencias y Artes de Barcelona. En aquest projecte va rebre el suport
d’un altre clergue, el pare Francesc Mirambell, de Prats de Lluçanès.
Podria semblar un fet curiós que l’impuls inicial d’aquest museu
provingui de dos eclesiàstics. Però de fet, 11 dels 90 acadèmics que
l’Acadèmia havia tingut en el període 17641800 eren ecle­siàstics.
Aquests formaven el tercer grup social, només supe­rat pels metges
(18) i advocats (12) (Riera i Tuèbols, Santiago: Ciència i Tècnica a
la Il·lustració: Francesc Salvà i Campillo. P. 85).
Conclusió
En resum, el que volia demostrar amb aquest article és que existia un
vincle molt important entre la pràctica científica, l’exploració
muntanyenca i l’estima d’aquests indrets naturals, vincle a la
constitució del qual l’Església no fou aliena. En aquest sentit, la
defensa del Montseny o de la vall de Núria feta per Jaume Almera el
converteix en un personatge clau en la descoberta de la nova relació
paisatgística a partir del món científic i eclesiàstic.
Si Almera fou dels primers autors a utilitzar el mot paisatge per
qualificar l’alta muntanya, altres clergues com Font i Sagué, Adeodat
Marcet, Joan Segura, Antoni Navarro o Marià Faura i Sans sortiren a la
muntanya, amb la motxilla a l’esquena, per descobrir i admirar la
crea­ció. És cert que tenien un interès molt clar per evitar una
ciència totalment laica, però no ho és menys que formaven part d’una
tradició religiosa que havia estat capaç de representarse el massís
de Montserrat en termes de bellesa estètica i d’investigarlo
científicament. L’Es­glésia ha estat molt vincu­lada al primer
excursionisme català. Llavors, ¿seríem capaços d’entendre les gestes
de Jaume Oliveres als Encantats o a l’Aneto en un context en què
l’Església no hagués estat al capdavant de l’estima estètica de la
muntanya? ¿O les exploracions subterrànies de Font i Sagué o de Faura
i Sans?
Granollers, 25 d’agost de 2001